Auto-odi: concepte sociolingüístic referit a l'odi de la pròpia cultura i llengua (Ninyoles, 1969). A Catalunya Nord, l'auto-odi va ser orquestrat per l'estat francès a través d'estratègies de vexació dels nostres avis, principalment a través de l'Educació Nacional i els criteris de selecció necessaris per ingressar a l'administració francesa, sovint única opció de progressió social en un departament voluntàriament sinistrat.

No obstant això, l'auto-odi ha baixat molt. Fins i tot diria que 1998 va ser un punt d'inflexió amb l'epopeia de la USAP i el famós "Fiers d’être Catalans", sentiment essencial per a recuperar aquesta llengua i la identitat completa que ens van robar.

 

A Catalunya Nord, ja no es tracta d'estalviar o mantenir la llengua catalana, sinó de fer-la renéixer de les cendres. Per aquesta raó, cal donar les ganes i els mitjans per aprendre el català als habitants de la Catalunya Nord que, en la seva gran majoria, no tenen avis catalans. Una enquesta publicada fa uns anys va revelar que un de cada dos habitants no va néixer a Catalunya Nord.

 

No motivarem la gent a fer l'esforç per aprendre el català criticant-la, deien que no son prou catalans perquè no parlen la llengua. La majoria dels habitants són monolingües perquè és fruit del sistema francès. Cal fer un discurs positiu i orientar els qui volen cap a classes de català i activitats on la llengua catalana es troba valoritzada.

Una enquesta revela que prop del 70% dels pares volen que els seus fills aprenguin català. El problema principal és la manca de recursos. Em sembla que el moviment català ja no fa el seu paper. Falta de visibilitat i no pressiona prou a les institucions franceses, municipis, comunitats urbanes, departaments, regions i estat.

L'Oficina de la llengua catalana que ens va prometre la regió és un engany. No obstant això, és una organització d'aquest tipus que hauria de portar la normalització del català en la nostra vida quotidiana. El 2015, un conseller regional occità va iniciar una vaga de fam per desbloquejar l'Oficina de la llengua occitana. Aquí continuen a partir-se el pastís de subvencions i els càrrecs sense moure’s...

 

Fa trenta anys, quan Joan Pau Giné cantava "Diguem’ho" o "Parla-me diguis-me coses" la variant del català rossellonès veia els seus últims parlants naturals desaparèixer poc a poc. En aquella època, l'auto-odi es trobava en el punt culminant i allí va aparèixer el moviment catalanista amb un funcionament transversal i unes reivindicacions que corresponien a la situació. No obstant això, progressivament s'han imposat algunes persones, aprovades per les institucions franceses que les subvencionen com els portaveus d'una catalanitat estèril. L'autogestió i l'autofinançament és una forma de mantenir la llibertat d’acció. Aquestes institucions sempre amb partits jacobins al capdavant, òbviament, no tenen voluntat política de donar un lloc legítim al català i mantenen aquest moviment catalanista “oficial” al marge.

No es tractaria d’afavorir a un grup, sinó a tota la societat de Catalunya Nord, amb una catalanitat oberta, moderna i creativa, no amb un folklore de postals pels turistes. El català pot ser un factor de cohesió social d'una societat que no té punts de referència. Però el moviment catalanista no ho sap fer veure, fora de l’escola de la Bressola, una associació imprescindible. No obstant això, França i els seus fonaments arcaics continuen rebutjant la plurinacionalitat i la diversitat lingüística. Quan la diversitat lingüística és la seva principal riquesa, França reivindica 1000 formatges, però una sola llengua!

Tornem a l'eterna confrontació entre el centre i les perifèries de l'estat més centralitzat d'Europa. En aquest enfrontament, els catalans del Nord no han estat capaços de desenvolupar un contrapès polític (els partits catalanistes són els darrers de la fila, darrera de Còrsega, País Basc, Bretanya, Alsacià i fins i tot Occitània) i els seus representants elegits estan sotmesos als partits parisencs, a l’excepció d’uns batlles de pobles, sovint lluny de la comunitat urbana de Perpinyà. Són aquests que formen, de moment, el col·lectiu de batlles solidaris amb la Catalunya del Sud.

 

Avui, el català ja no es parla a l'espai públic i només unes poques famílies el parlen en cercles privats. És un fet que s’explica amb l’estratègia generada per l'estat imperialista francès. Els occitans, bascos, bretons, corsos i alsacians també van ser víctimes d’uns etnocidis.

Podem acusar els nostres pares, avis i nosaltres mateixos per haver perdut la llengua. En part és cert però anem amb compte. Si el nostre objectiu és veure un renaixement del català al Nord, em sembla essencial tenir un discurs més positiu, tolerant i obert, enlloc de culpar i acusar a una part de la població autòcton que ja pateix i és minoritària.

 

Els catalanistes que van tenir la sort d'aprendre el català des de molt jove ja que van néixer en famílies de militants, han de ser conscients que la seva realitat no es pot comparar amb els altres nord-catalans.

Per tant, una vegada més, faig una crida als catalanistes per qüestionar-se i prendre en consideració real a aquells que encara no han tingut l'oportunitat d'aprendre la llengua i la història del país.

L'objectiu no pot ser mantenir un monopoli i estar per damunt de la resta de la població proclamant-se més català que els altres. L'objectiu ha de ser incloure un màxim de catalans, fills o néts de l'auto-odi com nouvinguts que representen la majoria de la població, per donar suportar a la llengua i identitat catalana que és de tots.

Un sud-català difícilment comprendrà la nostra realitat sociolingüística perquè la nostra història, comuna fins a 1659, ha pres diferents camins que potser es tornaran a retrobar. A Catalunya Nord, la situació precària ens exigeix ​​ajustar la nostra anàlisi i repensar constantment les estratègies que s'han de posar en marxa per construir una societat amb un projecte comú.

 

A