Breu presentació

(article paregut a Vilaweb Catalunya Nord el 16 de desembre de 2005)

L’historia i les orígens d’un individu influeix sobre el desenvolupament del seu pensament. Per això, penso que pot ser interessant pels lectors de les meves cròniques de conèixer-me millor a través de la presentació personal que segueix.

Fill d’una restauradora occitana, arrelada als Pirineus bearnesos ; amb un avi empresonat amb Malraux per organitzar reunions de resistents a la masia on viuen encara. Un pare artista pintor, arrelat a la Serra de l’Obac des del segle IX ; amb avantpassat al comandament dels Segadors de Terrassa, i un avi que gestionava les empreses d’armament dels republicans.

Des de la masia que em va veure néixer al 1979, al peu del castell de Queribus, a Taltaüll, vaig traslladar-me successivament a Forques, El Soler, Sant Cebrià i Perpinyà. Vaig fer estudis universitaris superiors sense ser un estudiant model però amb ganes de tocar diferents matèries.

Des de tot petit em sento català. Als 5 anys, ja aixecava ben alt la senyera, a la primera manifestació del coll de Manrella, en homenatge a Lluís Companys. Però quan es va despertar el meu sentiment nacional? Parlant amb en Quim Gibert (un dels escriptors de « El despertar dels Països Catalans »), vaig arribar a la hipòtesi que el despertar de la meva catalanitat va començar quan vaig adonar-me que, malgrat ser català, no podia comunicar amb els meus avis en català.

El pas vers la catalanitat no és fàcil. La classe per adults de Sant Cebrià era avorrida per un nen. La classe de català del malaguanyat caricaturista Jordi Dunyach, on anava amb l’Idali Vera i la Lea Giné, al col·legi d’Elna, va parar-se al cap de pocs mesos. Vaig haver d’esperar fins al tercer any d’universitat per poder anar d’Erasmus a Girona, amb l’ajuda del professor Miquel Leiberich, i aprendre la meva llengua. L’aprenentatge va ser molt ràpid, ja que tenia la llengua en l’orella i en el cor. Fa cinc anys que parlo i escric en català i em permetre de descobrir diversitat que m’envolta. Malgrat tot, ser català continua sent un esforç d’aprenentatge, dia a dia.

En realitat, tots tenim una història i un arbre genealògic, però el més important és l’historia que estem escrivint amb la nostra rauxa, per les generacions futures.

Ramon Jordi Faura i Labat